Comparteix:

Aigua i cooperació, celebració del Dia Mundial de l'Aigua 2013

12/03/2013

El proper 22 de març se celebra el Dia Mundial de l'Aigua 2013, que enguany s'emmarca en la celebració de l'any de l'aigua i la cooperació.

 

Per Ricard Giné, investigador del GRECDH

Les darreres estadístiques de l’Organització Mundial de la Salut i d’UNICEF mostren que 783 milions de persones no tenen accés a infraestructura “millorada” per la provisió d’aigua, i més de 2.500 milions no disposen de sanejament bàsic. Aquest accés deficient té conseqüències greus: cada any moren aproximadament entre 6 i 8 milions de persones per malalties relacionades amb l’aigua, i la majoria són nens d’edat inferior als cinc anys.

 


Malgrat el que hom podria pensar, les causes que ajudarien a entendre aquestes xifres no estan directament relacionades amb l’escassetat del recurs, que d’altra banda ningú nega; sinó més aviat amb una manca de voluntat política i una gestió inadequada d’aquests serveis bàsics. Per aquest motiu, en les darreres dècades la comunitat internacional ha promogut diferents iniciatives per tal de millorar la cobertura i el nivell de servei. L’any 2000, per exemple, es va establir una meta en el marc dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, que instava a reduir a la meitat l’any 2015 el percentatge de població sense accés a infraestructura d’aigua i sanejament “millorada”. I l’any 2010, l’Assemblea General de les NNUU reconeixia el dret humà a l’aigua i al sanejament, proporcionant un clar impuls polític per promoure un accés universal a aquests serveis bàsics essencials.


L'impacte d’aquestes diferents iniciatives és evident, i es podria destacar per exemple que aproximadament 2.000 milions de persones han accedit en els darrers 20 anys a fonts “millorades” d’aigua. En el mateix període, 1.800 milions de persones han obtingut també accés al sanejament. De totes maneres, aquestes xifres simplifiquen una realitat massa complexa. Tenir accés a infraestructura “millorada” no garanteix un nivell de servei adequat, ja que l’aigua podria no ser potable (la infraestructura per si sola no garanteix la qualitat del recurs), el pou o la latrina podrien estar ubicats a una distància considerable de la casa o bé no funcionar cada dia, i els serveis podrien no ser econòmicament assequibles per part de la població més vulnerable. També és cert que les estadístiques amaguen tendències desiguals. Dues terceres parts de la població sense accés a una font millorada d’aigua es troben concentrades en només deu països, sis dels quals a Àfrica Subsahariana, la cobertura en sanejament és inferior al 50% en molts països d’Àfrica Subsahariana i d’Àsia Meridional, i una quarta part de la població dels països més empobrits segueix practicant la defecació a l’aire lliure.


Per tant, més enllà de metes, objectius i estadístiques, és essencial seguir unint esforços per evitar que una manca d’accés segueixi minant el desenvolupament d’una part important de la població. Aquest any, en el que celebrem l’any de l’aigua i la cooperació, caldria fer èmfasi en el significat i les implicacions que té cooperar en el sector de l’aigua. Segurament s’obtindrien diferents apreciacions. A escala internacional, potser fóra interessant reflexionar sobre les repercussions que té el reconeixement i l’aplicació gradual del dret humà a l’aigua i al sanejament. A títol personal, pot ser valdria la pena prendre consciència del privilegi de poder obrir l’aixeta cada vegada que ens rentem les mans.