Entrevista a Alícia Vàzquez, estudiant de l'ETSAB, que es desplaçarà a Haití el proper mes de juliol i fins al novembre.
17/06/2010
Sóc l'Alícia Vàzquez, estudiant d'arquitectura a l'ETSAB, i membre d'ESFA (Espai Social i de Formació d'Arquitectura) des de fa 6 anys. Vaig anar per primera vegada a Haití amb el Roger Estivill, company d'ESFA, el 2006. Nosaltres havíem estat estudiant la construcció autòctona amb terra a la regió de Santigo del Estero a l'Argentina, amb el MOCASE. Per això la Rosa Parés, consultora d'algunes organitzacions haitianes, ens va convidar a anar a Karis per fer un estudi i avaluació de l'arquitectura autòctona a la regió.
Pregunta: Què vau anar a fer a Karis (Haití), al 2006?
Alícia: La nostra contrapart era l'SKDK (Sant pou a Kilti ak Developman Karis) que és una organització comunitària sorgida d'una reflexió conjunta de tots els sectors de la població de Karis, com un espai de diàleg, coordinació i unió de tots els grups i persones que estaven treballant pel desenvolupament de la comunitat.
El 2006 la comunitat de Karis estava acabant una profunda reflexió interna i diagnosi per tal de definir el seu Pla de Desenvolupament Local, el seu “Somni de Futur”, per 15 anys i que s'haurà de materialitzar en subplans cada 3 anys.
Dintre d'aquest procés de diagnosi havien detectat la problemàtica de la construcció i la confrontació que suposen les noves formes de construcció amb formigó, que estan desbancant les tradicionals amb materials locals, contribuint a l'empobriment de la població per ser més cares i desarrelant la cultura local. Per aquesta raó ens van demanar de fer un estudi comparatiu i una avaluació de les tècniques constructives.
La convivència amb la gent de Karis va fer que el seu “somni” també passés a ser el nostre somni. I quan vam tornar a Barcelona vam continuar estudiant possibles solucions constructives basades en les tradicionals per a millorar-les. Aplicant aquestes idees en el Projecte Final de Carrera del Roger, que consistia en una proposta per al futura Centre de Formació Professional de Karía.
L'any 2008 vam tornar a Karis per portar aquest retorn i per compartir la proposta arquitectònica del Centre de Formació, ja que aquest projecte havia sorgit directament del seu Pla de Desenvolupament Local com una de les accions fortes a realitzar en el primer trienni. Vam poder comprovar com la comunitat està evolucionant, vam compartir els estudis que havíem fet i els vam continuar, vam fer algunes formacions i vam començar a construir alguns prototips.
P: Quina és la teva experiència amb Haití, i amb la cooperació al desenvolupament?
A: La meva experiència a Karis m'ha marcat profundament i m'ha donat esperança en la possibilitat de construir un món millor tots junts.
Experiències anteriors a l'Àfrica m'havien defraudat molt de la cooperació, de la poca consciència amb què s'ha fet moltes vegades i de com pot arribar a fer més mal que bé quan no va acompanyada d'una voluntat comunitària.
Ja després, el treball amb el MOCASE (Moviento Campesino de Santiago del Estero) a l'Argentina, ha sigut molt més gratificant i enriquidor, i m'ha donat les pautes del què pot ser una bona cooperació, basada en una relació de confiança en què nosaltres, com a tècnics i persones, posem el nostre coneixement i energia al servei d'una causa que la pròpia comunitat ha definit. Una contrapart forta, coherent, que sap cap on va i que ho faran per sí mateixos, amb l'ajuda de tots aquells que s'adhereixin a la seva causa.
Amb aquestes idees ja clares com a base indispensable pels nostres projectes, vam conèixer Karis i l'SKDK. En aquest punt va ser molt estimulant conèixer una organització tant forta i coherent, però sense estar tan polititzada, sinó amb la voluntat d'integrar tots els actors i persones que tinguin la voluntat de millorar la comunitat, sense discriminació. Així l'SKDK s'ofereix com un espai de diàleg on es troben tant les cooperatives de sucre i cafè i les dones artesanes, com el grup de joves catòlics o el propi ajuntament. Ells decideixen i treballen conjuntament per millorar la vida comunitària. I estic feliç de contribuir en aquest treball a partir de l'intercanvi de coneixements i la voluntat.
Sento que podria posar la meva energia en molts projectes i feines, a Barcelona o a qualsevol part del món. Però amb ells sento que el meu treball contribueix a una bona causa, ni que sigui per donar-los confiança en sí mateixos per continuar endavant. Tots junts treballem per a que el món sigui una mica millor, i per què no fer-ho des d'una petita comunitat del nord-est d'Haití que ja ha llaurat el camp per a les llavors de l'esperança i la solidaritat.
Properament em desplaçaré de nou a Haití, aquesta vegada per a quedar-m'hi 5 mesos.
P: El treball que vas a fer aquests propers mesos, té alguna relació amb el terratrèmol?
A: El terratrèmol i la necessària reconstrucció fan més evident la necessitat de trobar sistemes constructius apropiats i apropiables, sostenibles, barats, amb els recursos disponibles a l'entorn, i adequats als riscos naturals.
Tinc previst treballar en formació en temes de construcció, acompanyant el Centre de Formació Professional. Així mateix també es poden fer formacions a la comunitat en general i als tècnics de l’administració.
Paral·lelament intentarem avançar en la construcció del Centre de Formació Professional, que ara mateix disposa d’unes escasses aules. Per això estem buscant altres font de finançament.
P: Quina és ara la situació, després del terratrèmol, de la zona d’Haití que vosaltres coneixeu?
A: La zona d’Haití en què estem treballant no va ser danyada físicament pel terratrèmol. Però la catàstrofe de Port au Prince va tocar ben d’aprop algunes famílies que tenien fills i familiars a la capital.
Ara mateix, però, la conseqüència més visible és l’arribada de molts exiliats de la zona devastada pel terratrèmol. Moltes persones amb fortes seqüeles físiques i psicològiques, que tornen a les seves terres d’origen o les cases de familiars, fugint de la ciutat en runes. Al problema d’acollir tots aquests nous arribats s’hi sumen les dificultats d’integració d’unes persones amb uns hàbits de vida de suburbi urbà, molt diferents de la tranquil·la vida rural de Karis.
P: Quins creus que han de ser els propers passos?
A: El proper pas és continuar amb més forces el procés que Karis estava fent. A falta d’un govern nacional que trobi solucions als problemes de la població, són les comunitats les que prenen les regnes del seu desenvolupament, autoreconeixent-se i formant xarxes amb altres comunitats. I en això Karis és una comunitat pionera a Haití, i que pot servir d’exemple per un model de desenvolupament que ja s’està introduint a altres comunitats.
Per tant, ara cal definir la nova situació i adaptar el pla de desenvolupament a les necessitats detectades. I un dels punts d’incidència que a priori s’han definit és la necessitat de donar eines a la població per a construir i reconstruir amb una tecnologia apropiada i apropiable.
P: Quina situació t’esperes trobar?
A: Puc imaginar que Karis ja no serà un lloc tan tranquil com era. El terratrèmol no ha deixat a ningú indiferent. En les anteriors ocasions que vam estar allà ens vam quedar amb la sensació de que la major part de la població no tenia grans esperances o confiança en el futur, simplement deixaven passar els dies. Ara però, han vist que deixar passar els dies no és garantia de que no passa res. Això ha generat en la població una voluntat per fer front a la seva situació, i fer-ho units.
En els dies immediatament posteriors al terratrèmol, les notícies sols ens parlaven de la violència i el caos que regnaven als carrers de Port au Prince. Però l’altra cara de la moneda era la solidaritat i organització de grups de persones que es van anar unint en campaments per compartir els pocs recursos i cuidar els nens i la gent gran. Enmig de l’horror va ressorgir la solidaritat que abans era tan escassa.
P: Quan acabis la carrera, t’agradaria continuar vinculada a la cooperació per al desenvolupament?
A: Quan acabi la carrera espero poder-me dedicar més plenament al treball per al desenvolupament. Sense el lligam dels estudis universitaris, veig possible viure a qualsevol part del planeta on pugui contribuir a un projecte de desenvolupament comunitari.
Alícia: La nostra contrapart era l'SKDK (Sant pou a Kilti ak Developman Karis) que és una organització comunitària sorgida d'una reflexió conjunta de tots els sectors de la població de Karis, com un espai de diàleg, coordinació i unió de tots els grups i persones que estaven treballant pel desenvolupament de la comunitat.
El 2006 la comunitat de Karis estava acabant una profunda reflexió interna i diagnosi per tal de definir el seu Pla de Desenvolupament Local, el seu “Somni de Futur”, per 15 anys i que s'haurà de materialitzar en subplans cada 3 anys.
Dintre d'aquest procés de diagnosi havien detectat la problemàtica de la construcció i la confrontació que suposen les noves formes de construcció amb formigó, que estan desbancant les tradicionals amb materials locals, contribuint a l'empobriment de la població per ser més cares i desarrelant la cultura local. Per aquesta raó ens van demanar de fer un estudi comparatiu i una avaluació de les tècniques constructives.
La convivència amb la gent de Karis va fer que el seu “somni” també passés a ser el nostre somni. I quan vam tornar a Barcelona vam continuar estudiant possibles solucions constructives basades en les tradicionals per a millorar-les. Aplicant aquestes idees en el Projecte Final de Carrera del Roger, que consistia en una proposta per al futura Centre de Formació Professional de Karía.
L'any 2008 vam tornar a Karis per portar aquest retorn i per compartir la proposta arquitectònica del Centre de Formació, ja que aquest projecte havia sorgit directament del seu Pla de Desenvolupament Local com una de les accions fortes a realitzar en el primer trienni. Vam poder comprovar com la comunitat està evolucionant, vam compartir els estudis que havíem fet i els vam continuar, vam fer algunes formacions i vam començar a construir alguns prototips.
P: Quina és la teva experiència amb Haití, i amb la cooperació al desenvolupament?
A: La meva experiència a Karis m'ha marcat profundament i m'ha donat esperança en la possibilitat de construir un món millor tots junts.
Experiències anteriors a l'Àfrica m'havien defraudat molt de la cooperació, de la poca consciència amb què s'ha fet moltes vegades i de com pot arribar a fer més mal que bé quan no va acompanyada d'una voluntat comunitària.
Ja després, el treball amb el MOCASE (Moviento Campesino de Santiago del Estero) a l'Argentina, ha sigut molt més gratificant i enriquidor, i m'ha donat les pautes del què pot ser una bona cooperació, basada en una relació de confiança en què nosaltres, com a tècnics i persones, posem el nostre coneixement i energia al servei d'una causa que la pròpia comunitat ha definit. Una contrapart forta, coherent, que sap cap on va i que ho faran per sí mateixos, amb l'ajuda de tots aquells que s'adhereixin a la seva causa.
Amb aquestes idees ja clares com a base indispensable pels nostres projectes, vam conèixer Karis i l'SKDK. En aquest punt va ser molt estimulant conèixer una organització tant forta i coherent, però sense estar tan polititzada, sinó amb la voluntat d'integrar tots els actors i persones que tinguin la voluntat de millorar la comunitat, sense discriminació. Així l'SKDK s'ofereix com un espai de diàleg on es troben tant les cooperatives de sucre i cafè i les dones artesanes, com el grup de joves catòlics o el propi ajuntament. Ells decideixen i treballen conjuntament per millorar la vida comunitària. I estic feliç de contribuir en aquest treball a partir de l'intercanvi de coneixements i la voluntat.
Sento que podria posar la meva energia en molts projectes i feines, a Barcelona o a qualsevol part del món. Però amb ells sento que el meu treball contribueix a una bona causa, ni que sigui per donar-los confiança en sí mateixos per continuar endavant. Tots junts treballem per a que el món sigui una mica millor, i per què no fer-ho des d'una petita comunitat del nord-est d'Haití que ja ha llaurat el camp per a les llavors de l'esperança i la solidaritat.
Properament em desplaçaré de nou a Haití, aquesta vegada per a quedar-m'hi 5 mesos.
P: El treball que vas a fer aquests propers mesos, té alguna relació amb el terratrèmol?
A: El terratrèmol i la necessària reconstrucció fan més evident la necessitat de trobar sistemes constructius apropiats i apropiables, sostenibles, barats, amb els recursos disponibles a l'entorn, i adequats als riscos naturals.
Tinc previst treballar en formació en temes de construcció, acompanyant el Centre de Formació Professional. Així mateix també es poden fer formacions a la comunitat en general i als tècnics de l’administració.
Paral·lelament intentarem avançar en la construcció del Centre de Formació Professional, que ara mateix disposa d’unes escasses aules. Per això estem buscant altres font de finançament.
P: Quina és ara la situació, després del terratrèmol, de la zona d’Haití que vosaltres coneixeu?
A: La zona d’Haití en què estem treballant no va ser danyada físicament pel terratrèmol. Però la catàstrofe de Port au Prince va tocar ben d’aprop algunes famílies que tenien fills i familiars a la capital.
Ara mateix, però, la conseqüència més visible és l’arribada de molts exiliats de la zona devastada pel terratrèmol. Moltes persones amb fortes seqüeles físiques i psicològiques, que tornen a les seves terres d’origen o les cases de familiars, fugint de la ciutat en runes. Al problema d’acollir tots aquests nous arribats s’hi sumen les dificultats d’integració d’unes persones amb uns hàbits de vida de suburbi urbà, molt diferents de la tranquil·la vida rural de Karis.
P: Quins creus que han de ser els propers passos?
A: El proper pas és continuar amb més forces el procés que Karis estava fent. A falta d’un govern nacional que trobi solucions als problemes de la població, són les comunitats les que prenen les regnes del seu desenvolupament, autoreconeixent-se i formant xarxes amb altres comunitats. I en això Karis és una comunitat pionera a Haití, i que pot servir d’exemple per un model de desenvolupament que ja s’està introduint a altres comunitats.
Per tant, ara cal definir la nova situació i adaptar el pla de desenvolupament a les necessitats detectades. I un dels punts d’incidència que a priori s’han definit és la necessitat de donar eines a la població per a construir i reconstruir amb una tecnologia apropiada i apropiable.
P: Quina situació t’esperes trobar?
A: Puc imaginar que Karis ja no serà un lloc tan tranquil com era. El terratrèmol no ha deixat a ningú indiferent. En les anteriors ocasions que vam estar allà ens vam quedar amb la sensació de que la major part de la població no tenia grans esperances o confiança en el futur, simplement deixaven passar els dies. Ara però, han vist que deixar passar els dies no és garantia de que no passa res. Això ha generat en la població una voluntat per fer front a la seva situació, i fer-ho units.
En els dies immediatament posteriors al terratrèmol, les notícies sols ens parlaven de la violència i el caos que regnaven als carrers de Port au Prince. Però l’altra cara de la moneda era la solidaritat i organització de grups de persones que es van anar unint en campaments per compartir els pocs recursos i cuidar els nens i la gent gran. Enmig de l’horror va ressorgir la solidaritat que abans era tan escassa.
P: Quan acabis la carrera, t’agradaria continuar vinculada a la cooperació per al desenvolupament?
A: Quan acabi la carrera espero poder-me dedicar més plenament al treball per al desenvolupament. Sense el lligam dels estudis universitaris, veig possible viure a qualsevol part del planeta on pugui contribuir a un projecte de desenvolupament comunitari.
Les fotografies que acompanyen aquesta entrevista són d'Alícia Vàzquez i Roger Estivill, realitzades entre el 2006 i el 2008 a Karis, Haití. Estan protegides per drets d’explotació i poden estar protegides per drets d’autor/a.
Comparteix: