Realitat

004R Deixa't de fotos i ajuda'ns amb el cafè. Carlos Belmonte

Perú. L’agricultura del nord del Perú es basa pràcticament en el cafè i aquesta zona en particular, al cafè d’alçada. Per assecar el gra, l’estenen al sol sobre grans plàstics negres a primera hora del dia i el recullen quan es fa fosc, ja que la humitat de la nit el faria malbé. Quan plou (fenomen gens estrany) tota la família ha de córrer per guardar el cafè dins de la casa, des dels més grans fins els més petits.

005R El meu peluix preferit. Carlos Belmonte

Perú. Aquesta és l’Ariana, una nena de 5 anys filla de petits productors de cafè. S’aixeca ben d’hora per ajudar a la mare a rentar i fer l’esmorzar. Quan té una estona lliure juga amb els seus germans i cosins sempre amb el seu peluix sota el braç. Somreia quan me’l va presentar: en Toribio, un mico obert per la meitat i omplert de cendra amb dos boles de vidre per ulls.

006R L'armadura més resistent. Carlos Belmonte

Perú. Aquest és en Jahir, fill de la família de productors de cacau on vaig realitzar el projecte. El riu Chamaya manté en vida a les poques plantes que hi viuen en aquella zona tan àrida. És un afluent del riu Marañón, i aquest, de l’Amazones. Són rius cabalosos on hi habiten des de petits peixos fins els depredadors que es troben a dalt de la cadena tròfica. Els cacen perquè es mengen les seves cabres. Aquest és l’últim exemplar que va pujar pel riu.

010R Hasta dónde nos lleve la chiva. Daniela Avila

Colombia. “La chiva” o “bus escalera” es uno de los transportes más representativos y pintorescos de las zonas rurales de Colombia. Los pasajeros pagan alrededor de 1€ para poder viajar (hasta en el techo) con todo tipo de equipaje y llegar a su destino desde cualquier rincón del país, atravesando caminos que, paulatinamente, se transforman en terracería.

011R Cosechando café. Daniela Avila

Colòmbia. La región montañosa de esta región del Cauca es el escenario ideal para que un gran porcentaje de la población se dedique a la cosecha de café de altura, caracterizado por ser un café suave y rico en nutrientes. Los cafeticultores revisan constantemente sus cultivos ubicados en las partes más altas de la montaña.

012R Sonríe. Daniela Avila

Colòmbia. Mientras caminábamos para llegar al sitio de estudio, nos encontramos con este pequeño que vive a un costado del río Cauca y disfruta recorriendo las montañas, montado (descalzo) en su bici. Al vernos, solo sonrío.

018R Com a casa. Sergio de la Cruz

Ghana. Hi ha res més internacional que anar al mercat?, vam poder constatar que no. Tot i que òbviament hi ha algunes diferències (productes, costums, formes de fer...) anant al mercat de bon matí et pots arribar a sentir com a casa estiguis on estiguis.

019R Lladres de cors. Sergio de la Cruz

Ghana. Els autèntics protagonistes allà on vagis. Els nens. Són sempre els primers en rebre't, sense cap por, sense cap vergonya. Divertits, juganers, innocents...bé, innocents no perquè són lladres!, lladres que et roben el cor i pels quals tornaries sense dubtar a l'indret on els vas conèixer per continuar sentin-te una mica com Peter Pan.

020R Paralitzant el temps. Sergio de la Cruz

Ghana. Escoltem sobint que vivim en una societat que va de vólid, on tot va molt depresa. Paraules com estrés, mal de cap, nervis, son el nostre pa de cada día i s'arriva a asumir com una cosa d'alló més normal. Fins que arriva un día on aterres a un indret on totes aquestes coses sezillament no existeixen, i sabeu que els hi pasa a la gent com nosaltres? donç que quedem paralitzats en el temps, el temps va tan a poc a poc que ens dona la sensació de que no passa i es quan un pren conciencia de en quina societat viu.

021R Cicatrcies atemporales. Victoria Tous

Marroc. Los muros azules – pintados inicialmente de este color para diferenciar las viviendas judias de las musulmanas - de la antigua medina de Xauen aparte de la necesidad de intervenir en ellos para evitar que la ciudad termine por morir de vieja, son lienzos de recuerdos. Esta es una de esas ocasiones en las que el tiempo se deja ver en ellos, mostrándonos las cicatrices de su existencia.

022R Tradicionalmente moderno. Victoria Tous

Marroc. En el sofocante verano marroquí las casas deben protegerse y se encierran en sí mismas enterrando gran parte de su volumen en la tierra. Por eso, al igual que en las casas actuales más modernas, construyen vacíos en los muros interiores, consiguiendo que la brisa que entra del exterior llegue a las estancias más internas que quedan enterradas, además de usarse como estanterías y conexión visual entre los espacios a través de los gruesos muros que los dividen.

023R Luzazul. Victoria Tous

Marroc. El espacio público se disuelve en lo privado, al igual que las superficies se fusionan una tras otra en un manto sin costuras. En las calles de Xauen, los límites y las esquinas dejan de existir.

025R Felicitats intrínsiques. Quim Nadal

Etiòpia. 9 km separen la ciutat de Neguele i el poble de Gambo, Etiòpia. Un autobús punxa una roda, les famílies arriben indefinidament tard a treballar i, la vida continua. Aquests nens vesteixen robes esquinçades, mudes mortes en època de pluges i, la vida continua. Als nostres ulls no tenen res. Res més que ells mateixos. Ells somriuen. La seva sort no depèn del que els envolta.

026R Els rius del segle XX. Quim Nadal

Etiòpia. Finals de 2009 a Gambo, Etiòpia. És època de pluges. El fred envaeix els ossos. Una dona renta la roba de la seva família. No està sola, les botes d’un home l’acompanyen en silenci, apunten a una altra direcció. No passa res. Als ulls de la dona es reflecta patiment. Finals de 2009 i a la dona li queda un munt de roba per rentar. A l’home res. Finals de 2009 i no passa res. Canviem-ho.

027R Petjades d'Occident. Quim Nadal

Etiòpia. Un carrer transversal al centre d’Adama, Etiòpia. Res de suburbis. Els residents conviuen amb la brossa que s’emmagatzema al voral. Els vidres es venen i es reutilitzen. Però, i els plàstics? Per què no els recullen del sòl? Som conscients que el sud del món ja és el lloc que els pertany: la paperera d’Occident.

028R Miedo, prisas e incertidumbre. Juan Diego Higa

Etiòpia. Llueve. Todos iríamos a coger el paraguas. En el sur del planeta todo cambia. Las fuertes lluvias generan miedo por perderlo todo y aparecen prisas para intentar salvarlo. Las tiendas son de plásticos de colores atados a palos de madera, no aseguran el éxito. La incertidumbre se apodera del momento. Afortunadamente, el miedo es menos miedo cuando estás acostumbrado a él. La lluvia sólo acaba de empezar.

029R Nightmare-kato. Juan Diego Higa

Etiòpia. La suerte está echada. Los vendedores han intentado guardar todas las existencias dentro de sus cabañas mientras acechaba la tormenta. Sin darse cuenta, ésta rompe despiadada. Ahora vacío. Bajo un techo, observamos a los vendedores y se intuyen sus plegarias. Sin duda, los treinta minutos más desoladores de nuestra aventura por tierras etíopes.

030R La vida eterna. Juan Diego Higa

Etiòpia. Pasan lentas las horas para este pescador. Hoy seguro, dará de comer a su familia. La paciencia, la esperanza y la fe, sus aliadas; las mismas que le van a llevar al horizonte. No hay nada, nada que pueda negarle que hoy estará un paso más cerca. La fe mueve montañas, ojalá. El horizonte está lejos, pero él sabe que llegará. Un día lo conseguirá. Y valdrá la pena. Porque desde lejos, el horizonte, se lo ha prometido.

034R Amunt amb el doko! Hector Escudero

Nepal. Tres dones carreguen al seus dokos, les hortalisses que vendran a algun dels motels que es troben a la vora del llac de Kulekhani, a Markhu. El paper de la dona és clau en l’agricultura camperola i aquesta, alhora, vital per al sistema alimentari mundial.

035R Ampolles amunt i avall. Hector Escudero

Nepal. La gestió de residus, és un dels problemes ambientals més greus al Nepal. En el cas dels plàstics, allargaran la seva vida durant uns mesos a les cases, anant amunt i avall de la font a casa i viceversa. Més tard, algú els recollirà i els durà a alguna planta de reciclatge.

036R El Lakhay surt de nit. Hector Escudero

Nepal. De vegades, dins de l’aparent caos de Katmandú, et pots trobar alguna celebració com ara l’Indra Jatra, on no queda clar si es tracta d’una celebració budista o hinduista! I és que, la convivència d’aquestes dues religions al Nepal, és una realitat consumada.

039R La lluita. Brenda Garcia

Aquesta fotografia vol mostrar com una realitat que es viu al país és la lluita constant per sobreviure i per fer que la teva família surti endavant.

040R Les dones. Brenda Garcia

Aquesta fotografia vol mostrar com les dones són el motor d'aquesta societat. Elles són les que estan al camp, les que cuiden la casa, les que fan el menjar,... Són imprescindibles perquè tot pugui funcionar. És una foto en honor seu perquè sense elles tot aniria pitjor.

041R L'esforç. Brenda Garcia

Aquesta fotografia vol mostrar com no sempre és fàcil aconseguir els objectius però amb esforç tot és possible.

045R Ho sabeu fer totes alhora? Jordi Voltas Aguilar

Gàmbia. Aquestes nenes no ens deixaven de mirar en aquest centre asistencia. Quan els vam dir d’imitar-nos, cadascuna feia el que li semblava. Això sí, totes reien d’una manera que s’encomanava.

046R Mercat del peix a Tanji. Jordi Voltas Aguilar

Gàmbia. Al vespre arriben les grans barques per entregar les captures de tot el dia. A la platja s’hi aplega una munió de gent que puja a les barques, pren el peix i el ven a la mateixa sorra. Pots sentir la olor des de molt abans de veure el mar.

047R Voleu cacauets? Jordi Voltas Aguilar

Gàmbia. Enmig del mercat del peix, dels fumadors, dels assecadors de peix, enmig de la fetor i del soroll de les mosques, aquestes tres noies contrastaven amb el seu somriure obert, encara de nenes.

051R Vestidas para la ocasión. Lucia Olavarro Casado

Senegal. Vestidas para la ocasión refleja el momento en el que las mujeres de la familia salen de casa para ir a una boda. Muestra sus trajes, sus peinados y lo más importante, el contraste entre su elegancia y el entorno hostil que les rodea. El gran portalón de la casa es también tu frontera cotidiana.

052R Au paradis. Lucia Olavarro Casado

Senegal. Au paradis inmortaliza uno de los mejores momentos del día, cuando después de una jornada de trabajo las playas del Sine Saloum te refrescan y te ayudan a quitar la suciedad de la obra. En la foto, Masse, el pequeño de la obra, realiza el ritual diario.

053R La pequeña observadora. Lucia Olavarro Casado

Senegal. La protagonista de esta foto es Sofía, la pequeña observadora. Como casi todos los niños del pueblo, siempre se acercaban a la obra a curiosear, aprender y jugar. Ellos eran la alegría y energía cuando el trabajo era duro.

056R Un dia qualsevol. Ariadna Alonso

Ghana. En la zona del litoral d’Ada Foah, la majoria de gent no té aigua potable en els seus habitatges, pel que és molt habitual veure a famílies que desenvolupen gran part de les tasques normals que requereixen aigua a les seves cases al riu, com ara netejar la roba, rentar alguns plats o coberts, rentar-se ells mateixos. La convivència entre animals i persones també resulta un fet molt comú a Ghana, ja que tots ells viuen dins del seu entorn i resulten els pocs aliments dels quals disposen. En aquesta fotografia, es reflexa perfectament el que s’ha citat anteriorment, els animals convivint lliurement, les dones netejant la roba, al fons els joves nois tornant de la pesca. Aquestes serien les activitats que realitzen dia a dia en el riu.

057R Varietat. Ariadna Alonso

Ghana. En la següent fotografia, es mostra el mercat de Kasseh, un dels més coneguts a la zona. Cada dos cops a la setmana, la gent de tot els llocs al voltant de Kasseh i de les afores, acudeix a aquest mercat per vendre els seus productes. En ell podem trobar infinitat de productes variats com fruita, teles típiques ghaneses, roba, peix i molts més. Molta gent ens havia recomanat visitar-lo ja que és força sorprenent la quantitat de coses que et pots trobar. Aquests productes, tot i que alguns resulten manufacturats, la major part són productes que realitzen o cultiven els propis venedors i posteriorment els venen en aquest mercat.

058R La matança del porc. Ariadna Alonso

Ghana. A la illa d’Azizakpe, conviuen moltes famílies les quals s’han de poder alimentar d’alguna manera. Degut a que estan allunyats de la ciutat i de la pròpia civilització, sobreviuen gràcies a la pesca, els animals com cabres, porcs o gallines. En aquesta imatge, es mostra com dos dels habitants de la illa estan realitzant la matança del porc, per ells resulta una tasca habitual del dia a dia ja que suposa aliment per uns quants dies i per varies persones. Tot i això, per nosaltres va ser un fet força impactant ja que no estem acostumats a veure com es mata en directe un animal com en aquest cas.

062R Migdiada. Carlos Fresno Cañada

Senegal. Passejant del mercat del peix ets conscient de la realitat del país a on pots observar les condicions a les que s’han d’enfrontar per guanyar-se la vida. Sovint arrossegant la família al lloc de treball.

063R Innocència. Carlos Fresno Cañada

Senegal. Quant surts de la capital del país (Dakar) t’adones que la felicitat no s’aconsegueix amb bens materials. La cara d’aquests nens reflecteixen que malgrat les adversitats són capaços de somriure i divertir-se.

064R Mirada d'esperança. Carlos Fresno Cañada

Senegal. Ens trobàvem amb els nens de la llauna, una organització amb seu a Terrassa que acull a nens que estan sota les ordres d’un marabú. Aquest marabú s’encarrega “d’educar als nens “ a canvi de que els mateixos demanin diners pels carrers. Això és una pràctica habitual a Senegal. Tot i que es considera un abús, és un secret conegut per la població i el govern.

068R Vida associativa. Abdelhafid Kharbouch

Benín. Anar a fer un projecte de cooperació no només significa construir i millorar una part tècnica, també tenim una part humana i es allà on ens hem de integrar, conèixer noves cultures, aprendre i ensenyar. Es durant aquelles pauses nocturnes quan un pot banyar-se de riquesa cultural.

069R Plus, si'l vous plaît. Abdelhafid Kharbouch

Benín. La nova gastronomia ens va enxampar per sorpresa, un menú completament vegetaria i uns ingredients d’alta qualitat ens van fer repetir una i altre vegada durant els dinars i els sopars. La foto? La cuina on varem demanar més d’una vegada "Plus, s’il vous plaît".

070R Consciència de situació. Abdelhafid Kharbouch

Benín. Ensenyar a una persona que mai ha tocat un ordinador com funciona aquest es una cosa, fer-ho en un idioma nou es una altra de molt diferent. Tot i així, d’una manera o altra la comunicació va resultar efecte i es va arribar a una transferència de coneixement satisfactòria.

074R Hora de la puya. David del Campo Sud

Nepal. En Nepal conviven en perfecta armonía el hinduismo y el budismo. La puya es un ritual religioso del hinduismo que se realiza en una gran variedad de ocasiones para presentar respeto a una o más deidades. En estos pequeños templos hiduistas, que podemos encontrar tras cada esquina, es muy común ver a los vecinos y vecinas realizando una puya.

075R Risa y llanto de hermanas. David del Campo Sud

Nepal. En este barrio de Katmandú llamado Nayabasti, la mayoría de las mujeres trabajan durante jornadas extenuantes en oscuros telares. Por eso es muy habitual que las hermanas mayores, aún en la infancia, tengan que encargarse durante todo el día del cuidado de sus hermanos y hermanas bebés. En esta foto, las dos hermanas están en la puerta del telar donde trabaja su madre.

076R Instalando tuberías. David del Campo Sud

Colòmbia. Esta población de etnia wayú, en el Cabo de la Vela (Caribe colombiano) espera con impaciencia al camión que recargará sus depósitos de agua potable. Cuando el cambión llega, los niños corren a ayudar.

077R Le petit apprenti. Violeta García Sotos

Senegal. Khadim, sobrino del albañil jefe de la obra está fascinado con las texturas y los colores de la obra, tanto es así que despues de su semanal visita a la mezquita viene a visitarnos y a investigar en este mundo llamado bioconstrucción.

079R Matinada al desert. Violeta García Sotos

Senegal. El amanecer es uno de los espectáculos de la naturaleza, pero asistir a él en medio del desierto; con un frío viento nocturno de fondo que se aleja y unos rayos que sinuosamente se asientan en la fina arena, un lujo de la naturaleza.

083R Vida sobre Rieles. Gabriela Lavorente Bordin

Índia. Por horas, días y semanas, conviven distintas historias, clases y creencias. El padre viudo, el musulmán comerciante, el transexual adorador de Shiva. Todos se unen al ruido de los pitos, al olor ácido de la comida ambulante, a las miradas esperanzadas del próximo destino, en un lento camino por las carreteras de la India. En el país de las grandes distancias físicas, es sobre los rieles donde se disminuyen las distancias personales.

084R A los cuidados del Ganges. Gabriela Lavorente Bordin

Índia. Este rio sagrado tan unido a la idea de la muerte, es para los hindús, vida; estar junto a él tiene un efecto purificador. Para los moribundos que acuden en peregrinación al Ganges sin billete de vuelta, supone la liberación del ciclo de reencarnaciones que implica en el paraíso. Es para ellos su último viaje. La brutal espiritualidad del rio, su desprecio a lo terrenal hace que la inevitable realidad de la muerte nos mire directamente a los ojos.

085R Canto de ofrenda. Gabriela Lavorente Bordin

Índia. En Udaipur, las mujeres caminan en peregrinación hacia al templo Jain, e llevan en sus cabezas este aderezo que pode contener agua, monedas o granos e es coronado con hojas de mango e un coco, como representación de fertilidad y prosperidad. Este símbolo de auspiciad es ofrecido a los profetas do Jainismo, una de las más antiguas religiones indianas, en la cual de la descreencia en Dios, encuentra en la no-violencia suya mayor máxima.

089R Una llum. Maria Dalda Bosch

Senegal. Un llum. Un element petit però capaç de generar vida. Quan es fa fosc és el que fa trobar el camí. En aquest cas, es el petit focus de reunió de les dones al poble, per poder comunicar-se, compartir i aprendre. La llum és el motor de moviment i canvi pel progrés.

090R Abene. Maria Dalda Bosch

Senegal.Sense cares. Només cossos movent-se al ritme de la música al caure el vespre. La llum, la temperatura, la sorra i les persones es dilueixen deixant de banda les diferencies i els problemes. És Abené, un poble coster al Senegal.

091R Papis. Maria Dalda Bosch

Senegal. Papis, un nen africà més. A casa dels Sagna l’alegria de cada matí. Va arribar amb la seva mare de Dakar i els acull la família. La seva jornada passa al jardí trobant distraccions mentre la seva mare s’encarrega de les tasques de la llar. Tot i les dures expectatves de futur, el Papis i la comunitat fan de la vida al Senegal un bé preuat que cal mirar amb optimisme i felicitat.

095R La fúiria de Fatou. Josep Soler Carreras

Senegal. La Fatou Diop es mostra enfadada davant la decisió del jurat en l’exhibició de combat lliure que es fa en el Dia de la Dona. En el combat lluiten el millor atleta del seu poble, M’lomp, contra el del poble del costat, Thiobon. Essent un combat no-violent, on la major part del temps se la passen amenaçant visualment l’adversari, són els jutjes els qui decideixen qui ha estat el vencedor.

096R La mirada de la Medusa. Josep Soler Carreras

Senegal. L’Aminata m’observa mentre li robo aquesta instantània, amb una mirada que mescla inseguretat, astúcia, por envers el desconegut i confrontament davant l’home blanc que la vol retratar per motius que ella desconeix.

097R El pescador i la pipa. Josep Soler Carreras

Senegal. Les barques dels pescadors són, bàsicament, troncs buidats. La imatge retrata la connexió més pura entre l’home i la terra que, modificant la natura i construint-se aquesta balsa, surt a pescar en la pau més absoluta de les aigues i els manglars. El peix que pesqui el vendrà als poblats més propers, per a cuinar-lo amb arròs i verdures, en el mateix plat de cada dia, el thieb bu djeune.

101R Aigua, suor i sal. Gemma Navarro Sola

Senegal. El Llac Rosa, un llac que té el mateix volum d’aigua que de sal. Centenars de persones treballen cada dia, sota el sol, en l’explotació de la sal que queda dipositada al fons. Mentre uns l’extreuen de les profunditats i la deixen sobre diferents suports flotants, els altres, la recullen i la traslladen en galledes fins a la vora on s’asseca i es blanqueja per, posteriorment, vendre-la.

102R Camí a la mar. Gemma Navarro Sola

Senegal. Un noi jove amb una o més ovelles camí al mar. Durant el Ramadà no és habitual veure gent banyant-se; ho consideren un privilegi i, és per això, que se n’abstenen. La platja no queda mai buida, s’omple d’infants i joves anant a rentar les ovelles que donen tant honor i prestigi a la família. Les cuiden per la gran festa de Aid al-Adha quan les sacrifiquen com a acció de gràcies.

103R Sam-Sam. Gemma Navarro Sola

Senegal. Us presento dues dones de Sam-Sam3. Viuen a una de les barriades més pobres de les afores de Dakar, una zona amb un alt percentatge d’atur on les dones rarament poden optar a tenir treball formal. La imatge més habitual és veure-les assegudes a la porta de casa seva veient el temps com passa. Però elles no. Rialleres, et saluden cada matí mentre guanyen els diners justos per alimentar, un dia més, a la seva família.

107R Un Dal Bhat més. Victoria Solina Llibre

Nepal. A les 6 de la tarda de cada dia sona el xiulet avisant que és l’hora de sopar, tots els nens deixen el que estan fent i surten corrents cap al menjador. Aquest àpat és diferent cada dia, ja que pots menjar en qualsevol espai del centre. Els dies d’estiu, s’aprofita la bona temperatura i les hores de llum per menjar el Dal Bhat a l’exterior. Aquesta imatge il·lustra la simplicitat d’un acte quotidià convertit en un moment de complicitat i felicitat de tres nenes de Balmandir.

108R El pes de la supervivència. Victoria Solina Llibre

Nepal. Durant tot el camí entre Bhimphedi Bazar i Matlo Supping (la part alta del poble) et creues amb multituds de persones portant, amb aquest sistema penjat del cap i recolzat a l’esquena, tot tipus de materials. És una tasca difícil i costosa, però això no fa que ningú deixi de dedicar-te un somriure al teu pas.

109R Una pausa en el camí. Victoria Solina Llibre

Nepal. De Bhimphedi cap a Supping pujant per un camí entre boscos, s’arriba a un porxo on, refugiats del sol o de la pluja (en temporada de monsons), es para sempre per descansar, recuperar l’alè i preparar-se per continuar pujant, encara que la part més dura ja ha estat superada. Des d’aquest porxo, es pot gaudir d’unes vistes de la vall de Bhimphedi, que fan que sigui més agradable quedar-s’hi.

113R Un día más. Irene Vidal Gúdel

Nepal. Un día más, ama (madre) se despierta al amanecer, cocina y limpia su pequeña vivienda temporal. Un día más, babu (hijo) desayuna y hace los deberes antes de ir al colegio. Rutinas del día a día en un campo de desplazados para familias afectadas por el terremoto de 2015.

114R Little bit up... little bit down. Irene Vidal Gúdel

Nepal. Las mujeres son el motor de toda familia nepalesa. Ya desde pequeñas, son educadas para realizar todas las tareas del hogar, como transportar dokos (cesto tradicional) con elementos de primera necesidad, montaña arriba y montaña abajo.

115R Contrastes. Irene Vidal Gúdel

Nepal. Un saco de arroz y una mochila de trekking. Unos vaqueros y un saree. Nepal es un país en el que dos realidades de entrelazan. En 2017 más de 700.000 turistas visitaron el país del Sagarmata (Everest), mientras la vida de los nepaleses seguía su curso sin una aparente mejora o desarrollo.

119R Curiositat. Vidal Conejo García

Índia. Un infant treu el cap encuriosit, tot mirant amb estranyesa el grup de gent que s’apropa a casa seva amb intenció de fer preguntes sobre hàbits i necessitats energètiques.

120R Cebes, alls i patates. Vidal Conejo García

Índia. Una senzilla parada del mercat diari de Devaraja. Lloc caòtic i bulliciós, a última hora de la tarda la dura jornada es percep en els rostres dels venedors i les venedores.

121R Esperant. Vidal Conejo García

Índia. Un home seu al costat de la porta de casa seva. A primera hora de la tarda la calor és asfixiant, i els veïns reposen dins les cases o ajaguts a l'ombra.

125R Expectatives. Oriol Ajenjo Puigderrajols

Colòmbia. L'expectativa de viure el dia a dia, l'expectativa de tenir un vida digne i poder formar part d'una ciutat, d'un país, on valgui la pena viure.

126R Alegria. Oriol Ajenjo Puigderrajols

Colòmbia. Les parets del barri esdevenen espais de relfexió i sinceració per a les joves. La fruita com a element decoratiu i com a oportunitat de negoci, de viure.

127R Vida. Oriol Ajenjo Puigderrajols

Colòmbia. L'estat de les plantes com a exemple de l'estat del barri i de les persones que el conformen. Sempre DEMPEUS, malgrat les advercitats. Ganes de viure, de ser barri.

131R Vola ben alt. Andrea Llanas de Cabanyes

Ghana. En un petit poble coster del sud de Ghana, els petits es diverteixen saltant des de la proa dels vaixells dels pescadors encallats a la sorra, intentant saltar cada cop més alt.

132R Dibuixa'm perquè ell sempre em recordin. Andrea Llanas de Cabanyes

Ghana. l’”Aunty” (tieta en anglès), així és com cridàvem a totes les dones grans del poble, em va demanar que la retratés perquè els seus nets no l’oblidessin i poguessin guardar aquell ‘dibuix’ (la fotografia que li vaig fer) quan ella ja no hi fos.

133R La costurera. Andrea Llanas de Cabanyes

Ghana. Una mujer repite una vez más, el camino que día a día recorre de su casa al trabajo, dónde su maestra le enseña a coser para que un día no muy lejano, se acabe convirtiendo en la modista que desea ser.

140R El mercat setmanal de les rifenyes. Lidia Serrano Martínez

Marroc. Les dones mouen el món arreu, i en totes les cultures són qui cuiden la casa i també la sustenten i hi treballen fora, al camp i a la ciutat. En aquesta fotografia veiem un grup de dones rifenyes convertint un tros de vorera d'un carrer, en el que esdevé un dels mercats setmanals més importants de la ciutat de Xauen, al Marroc. La identitat del Rif es reflecteix en elles, dones treballadores d'entorns humils, i en les seves robes encara tradicionals com a mostra de la resistència de la seva regió.

141R Estendre la roba al carrer. Lidia Serrano Martínez

Marroc. A Xauen, el fet d'estendre la roba contrasta amb la intimitat amb què es duen a terme moltes activitats, des d'accedir a les cases de manera que mai es mostri l'interior des del carrer, fins al fet de vestir-se i guardar el cos de la vista dels altres, en el cas d'encara moltes dones. Les finestres, façanes i carrers, esdevenen llocs que s'ocupen i es transofmen en estenedors on deixar assecar totes les peces de roba, incloses les més íntimes. En aquesta fotografia, un estenedor fabricat amb una corda i tres branques triades i col·locades de manera enginyosa sobre uns buits de la paret, passa a formar part de la fesomia del carrer i exibeix les robes als veïns i transeünts.

142R Un nou matí. Lidia Serrano Martínez

Marroc. A primera hora del matí, algunes botigues comencen a obrir portes mentre que d'altres esperen als amos, els turistes encara no han sortit i els carrers respiren pau i serenor blava. A la fotografia, dos nens comencen el dia esmorzant un entrepà de camí a algun lloc.

143R Xarxa de dones, xarxa de colors. Pere Joan Riu Costa

Etiòpia. El pou es el centre de reunió. Des que surt el sol fins que es pon, però amb més concurrència a mig matí. L’aigua de vida brolla poc a poc i l’espera és llarga. És el lloc de reunió de tots, però son les dones les que esperen. Fan xarxa. Xarxa de colors llampants, dels vestits, dels bidons, de les fruites ... tot i que no feia sol (és època de pluges a Gambo a l’agost). Els homes també hi són, però més enllà, al bar o jugant a futbol.

144R Se m'endús dins la càmara. Pere Joan Riu Costa

Etiòpia. Esperen, amb les seves mares. Esperen l’aigua del pou. Juguen. Son felices. Et miren amb un ulls que hipnotitzen. Fes-me una foto, posa’m dins la càmera i porta’m lluny d’aquí? Potser. Estan acostumades a veure estrangers amb càmeres, però volen “sortir” a la foto. Després et demanen de veure-la. Una foto que mai “tindran”, si es que les fotos es poden tenir. Però la seva mirada mig divertida mig de por, se’t queda dins l’ànima.

145R Tot es compra, tot es ven, a tothora. Pere Joan Riu Costa

Etiòpia. Tot i a qualsevol hora. En un lloc indefinit al costat d’una carretera amb tràfic dens, al capvespre. Els colors vius de la roba, de les verdures (patates i cebes mes que res) contrasten amb el fons monòton i de poc llum. Les carreteres son un continu de parades de tota mena de coses, legals i no tant legals. De tan en tant veus un sac a la vora, aparentment desatès, i un tros més enllà un noi, aparentment jugant. A bon entenedor ...

149R Bus a Lima. Teresa Yubero

150R Gos peruà. Teresa Yubero

151R Cara i creu. Teresa Yubero

155R El mercat del dia a dia. Gemma Passaret Valls

Ghana. Aquest és el super-mercat del poble coster de Ada Foah, que fins i tot, es pot trobar indicat al Google. Podem veure com els dependents, amb els seus fills jeuen a esperar els possibles clients de cada dia.

156R La carretilla. Gemma Passaret Valls

Ghana. De tota la immensitat de venedors que hi ha a Ghana, aquí podem observar-ne un d’ells. Un jove, que amb el seu carretó de menjar, es passeja pel costat del carrer intentat aconseguir clients.

157R L'asfalt tradicional. Gemma Passaret Valls

Ghana. La majoria dels carrers de Ghana són tots fets de pedra i fang. Alguns amb solcs i forats al mig, que fan dificultós el seu pas per ells. Tot i així, per aquest pas hi passen animals, gent de totes les edats, cotxes, motos, i tot el que s’hi pugui desplaçar.

161R Refugi de la vida. Marina Sabater Rifà

Nicaragua. Milers de tortugues s’agrupen massivament contats cops l’any a una platja de la costa del Pacífic de Nicaragua per deixar els seus ous al mateix lloc on elles van néixer. Un impressionant espectacle natural. Les amenaces a les quals s’afronten aquests ous són moltes, tant naturals com humanes, ja que moltes persones la pobresa de la zona els porta a robar els ous per vendre’ls.

162R El dia a dia de les comunitats. Marina Sabater Rifà

Nicaragua. A la gran majoria de comunitats no s’hi arriba amb cotxe. La gent es mou amb moto o bé amb burros i cavalls. Les infraestructures són d’allò més artesanes.

163R De cul. Marina Sabater Rifà

Nicaragua. A la fotografia podem veure les hípiques de Granada, una de les festes més típiques, on desfilen els cavalls per els carrers de les ciutats, i hi ha un gran ambient festiu.

167R Desplaçaments: massa construïda i natura. Inés Aquilué Junyent

Colòmbia. L'autoconstrucció de la ciutat per part de les persones desplaçades s'enfila als turons de Medellín. Lluita construïda i natura.

168R El cel de Medellín: roba i teules. Inés Aquilué Junyent

Colòmbia. L'espai es minimitza en els barris informals que s'alcen pels turons de Medellín, les vides arriben a les teulades.

169R Comunitats: gronxadors i laberints formals. Inés Aquilué Junyent

Colòmbia. El barri de Pinares de Oriente a Medellín va ser construït per persones desplaçades, elles han construït el barri com és ara, els seus espais i la seva gent.

173R Reconstruint un futur. Laura Sunyer Bernaus

Colòmbia. Observem un fragment del barri format per construccions fetes per persones que van ser expulsades de les seves poblacions rurals per temes sociopolítics i que es van establir en un indret de les muntanyes de Medellín. Són construccions que mostren la inestabilitat que pateixen aquestes persones. Construccions que evidencien la precarietat amb la que viuen. Construccions que es van reinventant i reforçant al veure que no hi ha, de moment, un futur més digne.

174R Camí de dubtes. Laura Sunyer Bernaus

Colòmbia. Cada esglaó representa l’ascens de les dificultats i de superació que cada família, al llarg d’aquest camí, pateix.

175R Mirada d'esperança. Laura Sunyer Bernaus

Colòmbia. La imatge mostra una perspectiva de la ciutat de Medellín des d'un dels llocs més privilegiats però alhora més desconeguts. Molts assentaments, la majoria d'ells de caràcter il•legal, s'ubiquen a les parts més elevades d'aquesta ciutat. Pinares de Oriente, n’és un. Un lloc que mira i veu cada dia l'oportunitat que té al seu davant, però que per contrapartida no és admirat per aquells que podrien complir amb el desig de prosperitat d'aquesta comunitat.

185R Dues formes de veure-ho. Eduard Rodriguez Martinez

Colòmbia. Aquesta fotografia té el poder de transmetre dues sensacions completament oposades: el poder que tenen els veïns de Pinares d'Oriente de llevar-se cada dia tenint als seus peus la gran ciutat de Medellín, però la incertesa en la qual viuen, per la falta de reconeixement que tenen per part de l'ajuntament d'aquesta, cosa que fa perillar les seves espectaculars vistes i el seu futur.

186R Escales cap a la incertesa. Eduard Rodriguez Martinez

Colòmbia. L'accés principal que tenen els veïns de Pinares d'Oriente per accedir als seus habitatges són les escales, unes escales que tenen un inici i un final, però en cap moment se sap si farà falta ampliar-les a causa de l'augment de l'aparició d'auto-assentaments de tots aquells desplaçats del conflicte que pateix Colòmbia.

187R El balcó constant. Eduard Rodriguez Martinez

Colòmbia. Pinares d'Oriente s'ubica en els vessant de la vall d'Aburrà, per aquesta mateixa raó, cada pocs metres apareix un balcó amb vistes a la gran Medellín, que queda inmòbil a la situació de milers de casos com el que intervenim: habitatges en perill d'exclusió urbana i baixa seguretat, a causa de l'autoconstrucció.

189R Les petites coses de la vida. Marta Creus González

Ghana. El que s’intenta descriure en la imatge és que uns nens, els quals no tenen molts recursos, són feliços simplement amb una pilota de futbol. A vegades, amb una cosa tan simple com una pilota, no sabem quanta felicitat podem aportar. A més a més, és impactant ja que el lloc és un dels més turístics a Ghana i la pilota la vam dur nosaltres, només veure-la, els nens ja van venir a preguntar si podien jugar amb nosaltres i al respondre que sí, se’ls hi van il·luminar els ulls.

192R Pedda chettu (L'arbre gran). Maria Espin Martí

Índia. Collint els fruits de l'arbre del jardí a l'hora de la migdiada

193R Carretera concorreguda. Maria Espin Martí

Índia. Els búfals de Koilakuntla en el seu recorregut diari per pasturar i llaurar els camps de les afores del poble.

197R Diferents ritmes. Claudia Font Marques

Índia.Un dels grans problemas que té la Índia és el seu trànsit a les carreteres degut sobretot els seus diferents mitjants de transport. A causa de les diferències socials-econòmiques no tothom pot accedir a comprar-se una moto i encara menys a tenir un cotxe. Per això molts es veuen obligats a desplaçar-se caminant, amb bicicleta, amb ato (el vehicle groc de la foto) o en transport públic. Tota aquesta varietat provoca un gran caos a les carreteres. I això succeeix a tot arreu, no són casos aïllats. L’edifici de la dreta de la foto és el centre que estavem construïnt. Així que aquesta foto és una petita mostra d’aquestes diferències de transport de les carreteres, que veiem durant el nostre dia a dia.

198R Chai time. Claudia Font Marques

Índia. Un dels actes del dia més importants dels indis és el momento del Chai, el te típic de la Índia. Tothom el beu mínim dues vegades al dia. No és simplement una beguda sinó que és un acte. Quan arriba el chai tothom para el que està fent, deixa de treballar, estudiar o de parlar de negocis. No és una hora concreta sinò que depen de l’hora que vagis al bar o de quan el cambrer arriba amb la tetera. Aquesta és la clientela del bar de l’Obles, esperant que s’acabi de preparar el chai.

199R Desconnexió. Claudia Font Marques

Índia. La Índia és un país amb una cultura molt rica. És un dels països asiatics que menys s’ha deixat influenciar en aquests darrers anys per cultures extrangeres. La religió és l’eix vertebrador de la cultura Índia, tot gira al seu voltant. Actualment hi conviuen diverses religions, però la que predomina és la hindú. Per els hindús, els temples eren i segueixen sent importants llocs de culte. Però des de principis de la seva història els temples també han sigut un lloc de socialització i d’esbarjo, concretament els banys era una part molt important d’aquests. Però cada vegada queden menys recintes sagrats com aquest. Ara els temples és construeixen al centre de les ciutats, i només són temples. Tot hi així, els grans temples no han quedat a l’oblit, els diumenges milers de families fan molts kilometres per anar a pasar el dia en familia en aquests recintes on a part de cuidar el seu karma, també aprofiten per menjar bé i refrescar-se.

206R Crits al fang. Ariadna Rodriguez Suñé

Senegal. M’agrada estar sola i com que entre la gent de la Casamance això és complicat, sovint m’allunyava del renou de Mlomp anant cap als manglars, on creia que podia estar sola i escoltar els meus pensaments. Imagineu la meva cara quan la meva veu interior era interrompuda per crits de “Toubab toubab!” (Toubab = Persona blanca en wolof), i després de buscar per uns instants identificava a les pescadores de crancs camuflades entre fang i manglars.

207R Terra de mangos. Ariadna Rodriguez Suñé

Senegal. Durant uns mesos abans que arribin les pluges la Casamance fa molt bona olor. Vagis on vagis, olores mangos. Mangos que creixen dels arbres, mangos que cauen al terra, mangos deborats per abelles, mangos podrits. Tot i que quan arriba l’època Senegal saqueja la Casamance per endurse’n els mangos, la quantitat que es perd és catastrófica.

208R Pateres de colors. Ariadna Rodriguez Suñé

Senegal. Pensar que amb aquestes mateixes embarcacions tant colorides i que a Kafountine porten menjar i alegria, Per a mi, objecte ple de color i mereixedor de ser immortalitzat. Per als pescadors, eina essencial per a realitzar la seva feina. Per a molts, mitjà per a creuar al somiat primer món. Mai havia vist una patera. Les que arriben a les costes europees són tant colorides? Sembla irònic, no?

213R Sorpresa del futur. Maria Giménez Grau

Senegal. La mirada penetrant de l'Aminata reflecteix la sorpresa de tot allò nou, de tot allò vist per primera vegada. La fascinació per veure coses noves, el desig per veure'n més.

214R Saltant per sobre l'aigua. Maria Giménez Grau

Senegal. Amunt i avall carregant peix fresc, una cursa que mai s'atura, amunt i avall. Força i constància. Una dansa sobre l'aigua per ser el primer.

215R I aquí estic jo. Maria Giménez Grau

Senegal. Els nens de Mlomp no tenen vergonya. T’assalten amb preguntes, rialles i somriures i et segueixen allà on vagis. Però si treus la camara, posaran amb la més absoluta passió del món. Alguns ho faran amb tal determinació i valentia, que et quedaràs paralitzat.

219R Abundància efímera. Oriol Garcés de Senespleda

Burkina Faso. Un home es desplaça en moto cap a la ciutat de Banfora. Al fons, observem aquest paisatge tan verd i alhora canviant en l’època dels monsons. El cel, sempre enorme i ennuvolat en aquesta regió poc accidentada dels Hauts-Bassins, ens fa sentir una mica més a prop seu.

220R Final de la jornada. Oriol Garcés de Senespleda

Burkina Faso. Afores de Kotedugú. Al capvespre, un home emprèn el camí de tornada cap a casa amb els seus dos fills en un mitjà de transport molt comú a Burkina Faso, probablement després de vendre els seus productes a la capital. Com ell, molts camperols fan cada dia caravana des dels pobles de la perifèria per comerciar amb els seus productes en els grans mercats de la ciutat.

224R Contraste natural. Miguel Angel Orduño

Mèxic. Vista panorámica de la cascada de Basaseachi, Chihuahua. Zona turística admirada en el mundo como reserva ecológica

225R Arco de la uais patrimonio cultural. Miguel Angel Orduño

Mèxic. Réplica del arco de entrada de la Universidad Autónoma Intercultural de Sinaloa. Patrimonio histórico de Sinaloa.

226R Su gente. Miguel Angel Orduño

Mèxic. Artesanías de la región norte de Sinaloa elaboradas por los nativos de los pueblos y región de estudio

227R Bany de palmeres al capvespre. G. Albert Lozano

Ghana. Després d’una dura jornada de treball a l’illa d’Azizakpe, pels voltants de les 18 h, tornàvem al continent amb la barca que ens venia a recollir i podíem gaudir d’unes meravelloses postes de sol. La foto es una mostra, que no fa justícia a la sensació de plenitud i comunió amb la natura que teníem a flor de pell aquells dies.

228R Vol i aterratge. G. Albert Lozano

Ghana. L’entusiasme de la canalla que viu a l’illa d’Azizakpe és sorollós i s’encomana. Lluny de ser víctimes de les noves tecnologies (tot i que si et “pillaven” el mòbil o la càmera ja havies begut oli) qualsevol objecte o situació era susceptible de generar un joc i passar una bona estona. I si l’objecte era una pilota... festa complerta. Però, com sol succeir, sempre hi ha qui, en el joc, acaba perdent o rebolcant-se per terra.

229R L’espectador acaba la feina. G. Albert Lozano

Ghana. Passejant per la riba del riu Volta, prop d’on agafàvem la barca per anar a treballar a l’illa d’Azizakpe, vaig descobrir aquesta mena d’escultura horitzontal, conseqüència d’un treball a mig fer. Per alguna raó desconeguda, el mestre d’aixa que havia començat a buidar aquell tronc d’arbre per fer una gran barca va decidir que no continuava amb la feina i que ho deixava estar. El resultat em va copsar i d’alguna manera, em va recordar les escultures inacabades del geni Miquel Àngel Buonarotti, que es poden veure al Museu de l’Acadèmia, de la ciutat de Florència.

230R El misteri dels seus ulls. Adrian Alvarez Barcial

Ghana. En Simmon, es desperta d’una bona migdiada, abans de reprendre les classes, quan s’adona de la nostra presencia i ens regala una mirada perplexa, ens confessa la seva intriga, el misteri de descobrir una nova realitat , estranya i llunyana per a ell, observant minuciosament cada detall del nostre ser, diferent a tot el que ell ja coneixia, una barreja de por i admiració, ens regala aquests moment fantàstic, real , no es només la mirada, es com ens mira.

231R A casa com si fos al Carrer. Adrian Alvarez Barcial

Als carrers de Ghana ens trobem una realitat que sembla que aquí ja tenim oblidada, l’apoderament del carrer i les virtuts del seu ús per a col·lectivitzar l’espai. Trencar la capa d’intimitat que ens tanca als nostre habitatges i establir la façana exterior de casa nostra com a catalitzador de vida, on s’observa, discuteix i narren mil histories dia a dia. El paisatge urbà que es genera es el de una ciutat viva, en boca de tots, en ulls de tothom, on l’habitatge no es l’objectiu final del nostre dia a dia i on la banqueta o cadira que disposem al carrer, és el principi d’una altre forma de vida.

232R Una merescuda migdiada. Adrian Alvarez Barcial

Ghana. Ha estat un dia ben dur. Després de veure la sortida del sol durant la passejada a l’escola i d’unes llargues classes, ja rendits , han caigut sobre l’estora, protegits del sol, aliens a la festa que s’està produint al carrer perquè comencen les vacances, gaudeixen d’una merescuda migdiada.

233R Detingut en el temps. Bartomeu Borras Barceló

Ghana. La barca de fusta representa la senzillesa de la vida quotidiana de l’illa d’azizapke. No hi ha motor ni una ancora a l’embarcació, només la seva elegància dins una absoluta simplicitat.

234R Camins intermitents. Bartomeu Borras Barceló

Ghana. A l’illa d’Azizakpe les dones compren el menjar duit de les barques des del continent cada dia. Quan és baixa, aprofiten per fer aquest recorregut, és menys cansat, i quan la marea torni a pujar esborrarà el seu camí i les seves petjades.

235R Sine tempu. Bartomeu Borras Barceló

Ghana. Les persones que surten a la fotografia - i que en formen part - estan treballant, però sense horari ni una feina determinada; el seu dia a dia consisteix d’esperar que durant el dia s’ompli de viatgers la seva barca i poder-los dur del continent a les illes.

239R Comentant la jugada, aconseguint el consens. Miquel Pou Almazora

Ghana. Les llengües no eren el nostre fort. La recerca dels llenguatges i la voluntat de comunicació van aconseguir el diàleg entre les dues parts. Des de gestos fins a complicades traduccions van aconseguir apropar el Dangwe, la llengoa de la regió, al Català.

240R des-AVANTATGES. Miquel Pou Almazora

Ghana. Treballar aillats, a una illa desconeguda, amb el sòl d'arena pot ser un desavantatge pels que arribem però la comunitat d'Azizakpe ens va ensenyar com fer de la naturalesa intrínseca del lloc un element que jugui al teu favor. En aquesta imatge es pot observar com utilitzàvem unes fustes amb l'ajuda de la sorra per fixar la posició vertical desitjada de l'embarcació.

241R Espais reduits en un mon inmens. Miquel Pou Almazora

Ghana. Les condicions de treball feien que el contacte fos continu. En unes quantes setmanes vam crear uns vincles que no haguessin estat possibles si el treball s'hagues realitzat en un espai mes ampli i amb una activitat més dispersa. D'aquesta àrea de treball van sortir les peces que seguidament es col·locaven a l'embarcació, però també vam constituir una petita família.

245R L'hora del bany. Clara Pumarega

Senegal. A les 7 de la tarda tothom es prepara per banyar-se. Aquí la petita espera dins una palangana que la mare escalfi l’aigua calenta per banyar-la.

246R Una cadira de rodes ben curiosa. Clara Pumarega

Senegal. Mentres esperava el meu setplace, un home seia en una cadira de rodes que ell mateix havia construït. Una de les coses que més m’ha impressionat del Senegal és la integració absoluta en la societat de les persones discapacitades.

247R Peix sec. Clara Pumarega

Senegal. El port de Kafountine queda inmers en una inmensa capa de fum degut a la fabricació del peix sec, aliment típic del Senegal.

251R Laamb. Aina Alemany Armelles

Senegal. Guardonats amb bestiar, gra o d'altres, després de tot un any entrenant, els joves del poble es preparen pel gran moment. La combat comença, els nervis a flor de pell, rituals, mirades i precisió

252R A bon port. Aina Alemany Armelles

Senegal. Entre sis i vuit setmanes duren les expedicions de pesca de la barracuda. Només pescador experts hi van. Tecnologia? xarxes més grans, poca cosa més. Aquestes embarcacions són les que d'altres faran servir per anar a un altre port d'un altre continent. Arribar és el que importa.

253R A s'hora baixa. Aina Alemany Armelles

Senegal. cada tarda, quan es pon el sol es troben a la platja. Corren, juguen i riuen. Són nens que durant una estona recuperen l'inocència que se'ls hi nega. No necessiten més.

256R Expectació. Javier Comadran Bagaria

República Dominicana. Una nena asseguda a un costat d’un carrer observa el seu voltant a l’espera d’alguna cosa.

257R Felicitat. Javier Comadran Bagaria

República Dominicana. La Osmarly (4 anys) juga contenta a l’interior de casa seva perquè per primer cop en una setmana el seu pare torna a ser a casa després de molts dies treballant a una plantació.

261R Un carrer normal. David Infantes López

Colòmbia. Un carrer normal dista molt del lloc a on sigui, les formes dels carrers autoconstruits serpentejen sense ordre comunicant les parts mes altes del barri.

262R Metrocable. David Infantes López

Colòmbia. La inversió que suposa una infraestructura de transport constrasta amb la poca que hi ha directament a les persones. Aquests grans esquelets s'imposen al gra urbà petit de les estructures autoconstruides.

263R Veïns. David Infantes López

Colòmbia. la falta de planificació i la necessitat d'una casa una mica més gran deixa sense llum natural ni ventilació a totes dues.