L'aigua, un dret o una mercaderia?

Al 2002, Nacions Unides fa una reinterpretació del Pacte sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals en la que explicita que l’aigua ha de ser considerada un dret humà, doncs aquest recurs és indispensable per viure dignament i és condició prèvia per a la satisfacció d’altres drets humans.

El reclam de l’aigua com a dret humà ha estat present en la majoria de mobilitzacions de la societat civil, que configuren el moviment global per la justícia de l’aigua. Un reclam que  hem sentit als carrers de Cochabamba (Bolívia) durant al guerra de l’aigua, a Buenos Aires (Argentina) davant al concessió d’AgBar, a Montevideo (Uruguay) al referèndum popular, o a Ganha i Malawi durant els processos de privatització, entre moltes d’altres ocasions.

Tot i així, totes aquestes manifestacions de la societat civil, així com la creació de plataformes en defensa de l’aigua i la vida, fan pensar que la realitat no respon a la concepció de Nacions Unides, ni al sentit comú, sinó que actualment l’aigua es troba amenaçada. Així, aquestes es basen en la concepció de l’aigua com un bé econòmic i, per tant, en la seva incorporació al mercat. Aquesta mercantilització creixent del recurs ha fet que avui en dia el negoci de l’aigua constitueixi la tercera gran economia global per darrera del petroli i l’electricitat.

Un nou mercat que necessita la liberalització dels serveis públics i que troba en l’Acord General de Comerç de Serveis de l’Organització Mundial del Comerç i, a Europa, en la Directiva Bolkestein, el marc polític necessari per a créixer. Cal tenir en compte però, que aquestes polítiques neoliberals acaben constituint mercats captius. En aquests, l’aigua es gestiona mitjançant concessions a trenta anys o més, atemptant directament a la bona governabilitat del recurs, desregularitzant l’estat i canviant una possible participació democràtica en la gestió de l’aigua per pactes electorals amb el partit de torn.

També podríem pensar que aquestes polítiques entren en contradicció amb els Objectius del Mil·lenni, acords de la comunitat internacional encaminats a reduir a la meitat el nombre de persones sense accés a l’aigua potable i als sistemes de sanejament adequats pel 2015.

Però, una vegada més, sota grans marcs ideològics de Nacions Unides es difereixen les polítiques reals mercantils. Així el Banc Mundial (BM) i el Fons Monetari Internacional (FMI) són els principals actors. Una d’aquestes polítiques és el programa de reducció de deute HIPC (Heavily Indebted Poor Coutnries), impulsat pel FMI, on s’exigeix la venta dels operadors púbics o canvis de lleis per liberalitzar el sector. El BM tampoc és queda enrere, i el 2002 va condicionar més del 80% dels seus crèdits en el sector de l’aigua a alguna forma de privatització.

Així doncs, ens trobem amb polítiques i organismes multilaterals públics que responen únicament als interessos del sector privat, oblidant-se que l’aigua és un bé comú i és indispensable per a la vida i pel desenvolupament humà. El problema doncs, no és la manca de coneixement, sinó una falta de voluntat política. El repte avui, segueix sent construir col·lectivament aquesta voluntat política.  Com a ciutadans i ciutadanes podem reclamar una gestió pública, transparent i participativa d’aquest bé comú.

Eloi Badia,

Membre de la Campanya d’Aigua d’Enginyeria Sense Fronteres Catalunya

www.agua.isf.es