Test amb usuaris d'un adaptador a la Índia (2019-A011)

uHandle: Adaptador d’utensilis per persones amb necessitats especials a les mans (2019-A011)


Lloc de realització

Tamil Nadú, una província del Sud-est de la Índia (Vellore i Pondicherry)

Soci local

JAL (http://www.jal-ong.org/)


Participants de la UPC

Ariadna Puig Engel, Arnau Fernandez Moya, Roger Palau Serra, Jordi Marsá Fargas, Carlos Andrés Perez Vanegas, Sergio Luque Cavallé, estudiants de l'ESEIAAT


Dates de realització

2 setembre-14 setembre 2019





Context del projecte

uHandle és un projecte que busca desenvolupar i fabricar un adaptador per a coberts destinat a permetre menjar, de forma independent, a persones incapaces de subjectar coberts per si mateixos, ja sigui per malformacions o afectacions a les terminacions nervioses perifèriques. És un producte dissenyat mitjançant CAD-3D i fabricat amb impressora 3D. Aquest procès permet obtenir un producte adaptable i de baix cost que el fa accessible als pacients que viuen en pobresa extrema a països en vies de desenvolupament. Amb la col·laboració de la ONG JAL a través de la Dra. Montserrat Perez, presidenta de l’organització, s’han portat els primers prototips als pacients de lepra a la Índia.

Què s'ha fet? 

L’objectiu últim d’aquest projecte és desenvolupar un aparell funcional, sostenible i econòmicament assequible que permeti a persones amb afectacions als nervis perifèrics de les mans, ja siguin de països en vies de desenvolupament o amb dificultats econòmiques, poder utilitzar utensilis per realitzar tasques quotidianes. La primera iteració d’aquest aparell permet adaptar coberts de diferents formes i mides per a que els malalts puguin menjar de manera independent, adaptant-se a diferents mides i tipologies de mans. Amb el viatge a la Índia s’ha validat la funcionalitat del prototip i s’han identificat noves necessitats més enllà de subjectar coberts.

Objectius específics aconseguits en el viatge:

  • Es van realitzar diverses proves amb els residents del leprosari i els seus treballadors per validar la forma i ergonomia de l’aparell.
  • Es va identificar, basat en converses amb els pacients, que els aniria bé cobrir altres necessitats a part de menjar, com serien agafar objectes més grans com una escombra, o algo que els permetés fer tasques de precisió com cosir.
  • Es va colaborar activament amb els treballadors del leprosari i de JAL per identificar les necessitats dels pacients, avaluant també material i menjar que els faltava i comprant-ne amb els diners recollits al crowdfounding fet abans d’anar-hi (https://www.gofundme.com/f/utensilio-adaptador-para-enfermos-de-lepra).

Perspectives de continuïtat

Una vegada fet el viatge a l’Índia, hem estat capaços d’avaluar el funcionament i viabilitat de uHandle. Gràcies a aquesta oportunitat hem analitzat tant els punts forts com els febles del nostre projecte i tenim l’oportunitat de millorar en molts aspectes:

  • Modificarem l’utensili per facilitar la seva fabricació i muntatge.
  • Farem diverses modificacions en el disseny per millorar l’ergonomia i la posició en que es subjecten els coberts.
  • Debatrem la possibilitat d’excloure l’adaptació per a ganivets atès que aquestes persones acostumen a menjar amb cullera i no tenen necessitat de tallar el menjar.
  • Redissenyarem el sistema de subjecció, que ja tenim pensat, per permetre que ells mateixos es puguin posar l’utensili. A més, ho simplificarem utilitzant només una cinta de subjecció.
  • Buscarem un sistema innovador i adaptable per permetre que ells mateixos siguin capaços d’introduir el cobert, llapis, pinzell...
  • Aconseguint el punt anterior, intentarem obrir el ventall de possibilitats per adaptar altres utensilis d’ús quotidià com un raspall de dents.

Valoració personal

Ariadna: Més enllà dels objectius assolits en el marc del projecte uHandle, d’aquest viatge m’emporto l’experiència viscuda i la gent que hem conegut. En el leprosari vam crear un autèntic vincle amb els residents. Tots ells tenien un gran esperit de superació i supervivència, mostrant-nos que amb molt poc podien aconseguir dur a terme activitats del dia a dia que els suposaven un gran esforç. A més a més, l’agraïment, amabilitat i tendresa que sempre mostraven cap a nosaltres ens va arribar al cor, i esperem de veritat que poguem tornar-los a veure aviat.

Roger: L’experiència viscuda durant el viatge de cooperació ha sobrepassat les meves expectatives gratament. Des del primer dia, al arribar a la residencia, ens vam sentir com a casa gràcies a la seva gran hospitalitat i amabilitat, i encara que no tinguessin gaire per oferir-te, t’oferien tot el que tenien al seu abast. Vam poder viure de molt a prop les diferencies socials que existeixen a l’Índia amb les castes, així com aprendre de la seva cultura i religió. Totes les activitats, des del muntatge dels adaptadors amb ajuda dels mateixos residents fins als balls a la residencia per a nens amb càncer van tenir un èxit total. Ara que ha passat un temps i puc veure el viatge amb més perspectiva puc assegurar que va ser una experiència única i inoblidable.  

Arnau: El viatge m’ha permès visualitzar les grans diferències que provoquen un fet tant arbitrari com el canvi de moneda. És un fet que té un impacte increiblement transversal i que limita el creixement econòmic dels habitants, comparant-los amb Europa. Al tenir una capacitat econòmica més modesta, els serveis i ajudes socials, com ara el leprosari, tenen pitjors prestacions, afecant el benestar d’aquelles persones que ho utilitzen. A part d’això, l’experiència del viatge ha estat molt enriquidora, ajudant-nos a reforçar els valors, com ara l’altruisme, que ens han dut fins aquí.

Jordi: Fa uns mesos vam decidir anar a l’Índia. En aquell moment no tenia ni idea del que viuria en deu dies a l’Índia. Vam anar amb una idea molt clara, canviar la vida d'un grup de persones. A l'hora de tornar, tot el que havíem après d'ells havia canviat la nostra vida. Com amb moltes altres coses, no som conscients del que suposaria no poder agafar res amb les nostres mans. Per a ells, aquest és el pa de cada dia, fins al punt que ho han normalitzat i fan tot el que poden. Ja han acceptat que mai podran fer un dibuix, pintar, menjar o treballar. No tinc paraules per explicar els sentiments en veure la cara de felicitat d'una persona que va ser capaç de pintar per primer cop en molt temps. Pots creure que no és el millor dibuix del món, però quan entens els seus sentiments t’adones que sí. Es podria dir que vaig marxar de l’Índia amb unes sensacions impressionants que mai hagués imaginat i sabent que, amb tot el viscut, hem crescut com a persones i com a equip.

Andrés: Des de el meu punt de vista, el viatge m’ha servit per comprendre i entendre realment la problemàtica que viuen a diari els pacients de lepra i el que suposa per ells patir aquesta malaltia en un país com la índia, on no són ajudats ni respectats per la majoria de la gent. Crec que hem pogut entendre realment quina és la seva necessitat actual i què podem fer per ajudar-los d’una manera més directa i personalitzada, donat que cada persona és un món i cal tenir una capacitat d’adaptació del nostre utensili molt important. Per tant, trobo que ha resultat una experiència extraordinària, tant a nivell de projecte com a nivell personal i sense cap mena de dubte ens servirà per seguir millorant.

 

Aportació del CCD

5.286 €