Test amb usuaris d'un adaptador a la Índia (2019-A011)

Ariadna: Més enllà dels objectius assolits en el marc del projecte uHandle, d’aquest viatge m’emporto l’experiència viscuda i la gent que hem conegut. En el leprosari vam crear un autèntic vincle amb els residents. Tots ells tenien un gran esperit de superació i supervivència, mostrant-nos que amb molt poc podien aconseguir dur a terme activitats del dia a dia que els suposaven un gran esforç. A més a més, l’agraïment, amabilitat i tendresa que sempre mostraven cap a nosaltres ens va arribar al cor, i esperem de veritat que poguem tornar-los a veure aviat.

Roger: L’experiència viscuda durant el viatge de cooperació ha sobrepassat les meves expectatives gratament. Des del primer dia, al arribar a la residencia, ens vam sentir com a casa gràcies a la seva gran hospitalitat i amabilitat, i encara que no tinguessin gaire per oferir-te, t’oferien tot el que tenien al seu abast. Vam poder viure de molt a prop les diferencies socials que existeixen a l’Índia amb les castes, així com aprendre de la seva cultura i religió. Totes les activitats, des del muntatge dels adaptadors amb ajuda dels mateixos residents fins als balls a la residencia per a nens amb càncer van tenir un èxit total. Ara que ha passat un temps i puc veure el viatge amb més perspectiva puc assegurar que va ser una experiència única i inoblidable.  

Arnau: El viatge m’ha permès visualitzar les grans diferències que provoquen un fet tant arbitrari com el canvi de moneda. És un fet que té un impacte increiblement transversal i que limita el creixement econòmic dels habitants, comparant-los amb Europa. Al tenir una capacitat econòmica més modesta, els serveis i ajudes socials, com ara el leprosari, tenen pitjors prestacions, afecant el benestar d’aquelles persones que ho utilitzen. A part d’això, l’experiència del viatge ha estat molt enriquidora, ajudant-nos a reforçar els valors, com ara l’altruisme, que ens han dut fins aquí.

Jordi: Fa uns mesos vam decidir anar a l’Índia. En aquell moment no tenia ni idea del que viuria en deu dies a l’Índia. Vam anar amb una idea molt clara, canviar la vida d'un grup de persones. A l'hora de tornar, tot el que havíem après d'ells havia canviat la nostra vida. Com amb moltes altres coses, no som conscients del que suposaria no poder agafar res amb les nostres mans. Per a ells, aquest és el pa de cada dia, fins al punt que ho han normalitzat i fan tot el que poden. Ja han acceptat que mai podran fer un dibuix, pintar, menjar o treballar. No tinc paraules per explicar els sentiments en veure la cara de felicitat d'una persona que va ser capaç de pintar per primer cop en molt temps. Pots creure que no és el millor dibuix del món, però quan entens els seus sentiments t’adones que sí. Es podria dir que vaig marxar de l’Índia amb unes sensacions impressionants que mai hagués imaginat i sabent que, amb tot el viscut, hem crescut com a persones i com a equip.

Andrés: Des de el meu punt de vista, el viatge m’ha servit per comprendre i entendre realment la problemàtica que viuen a diari els pacients de lepra i el que suposa per ells patir aquesta malaltia en un país com la índia, on no són ajudats ni respectats per la majoria de la gent. Crec que hem pogut entendre realment quina és la seva necessitat actual i què podem fer per ajudar-los d’una manera més directa i personalitzada, donat que cada persona és un món i cal tenir una capacitat d’adaptació del nostre utensili molt important. Per tant, trobo que ha resultat una experiència extraordinària, tant a nivell de projecte com a nivell personal i sense cap mena de dubte ens servirà per seguir millorant.